Nora Guiu
@noraguiu
Autora de Tindrem temps, relats confinats. @columnaedicions
Ja no recorda el seu nom, però continua enyorant les seves mans de pianista.
La felicitat es comprimia en les quatre parets d'aquell hotel de carretera. Fora només existia el desert de l'enyor i la buidor del costum. Eren dos fugitius.
Que la meva pell es torni pedra abans de perdre l'esperança de sentir-nos una darrera vegada.
L'excés de claror accentuava la seva cara més fosca i juganera. Aquella on mai desaprofitava cap temptació a plena llum del dia.
Tot havia començat amb lleus provocacions amagades dins d’una conversa. Cada resposta temptava més que l’anterior i cada moviment demanava una rèplica. Jugar havia esdevingut tan important com respirar.
Diluviava i lluny de marxar a aixoplugar-se, van aprofitar-se enmig del desert d'aigua en què s'havia transformat la ciutat.
Més d’un havia perdut l’enteniment resseguint amb la mirada l’infinit que amagava. Per això escollia molt bé a quina cita duia aquelles perilloses mitges.
Adoraven saber que si mai es creuaven pel carrer, només podrien reconèixer-se per l'olor de la pell.
Havia passat tota la vida esperant que fossin els seus cabells els que la vestissin de sensualitat.
Cada dia renovaven el seu compromís de llibertat absoluta per estar amb qui desitgessin.
Aquesta lectura demanava una sola cosa. Que es despullés de prejudicis i deixés que la història l'anés abillant capítol a capítol.
La pesant solitud li havia proporcionat la intimitat necessària per aprendre a tornar-se a enamorar de si mateixa.
L’encanteri per encisar qualsevol home el va aprendre el primer any de carrera.
Quan m’abraça la resta del món s’esfondra, no puc pensar en altra cosa i només aspiro a sentir la propera carícia. L’he de deixar urgentment.
Ell és el seu fotògraf i ella la seva model. Són moltes altres coses. Però durant una estona, el món es para. Ell treballa perquè ella se senti com una deessa i ella es mou per deixar-lo sense paraules.
La voluntariosa fotògrafa va passar un dia i dues nits fent-los costat per caçar l'instant perfecte per ambientar les invitacions de boda.
El seu aroma captivava borinots desvergonyits i esporuguia mosquits avorrits.
Vols que et confessi un secret? Ningú no ha valorat mai les meves carícies com ho fas tu.
Duia tota la seva història gravada a la pell. Però per molt que es desabillés, només podria llegir-la qui entengués el significat de la seva mirada.
El joc de les cireres sempre mostrava amb claredat si el seu amant preferia demanar perdó o demanar permís.
S'havia acostumat a veure la vida a través d'un objectiu. Els records esdevindrien eterns, però sempre els sentiria com si no fossin els seus.
Cada vegada que et llegeixo et faig una mica més meu. M’acompanyes. Acabo cada frase amb les meves paraules, ja que les teves històries sempre parlen de mi.
Mirant l'antiga fotografia, seguia sense entendre per què en aquella època l'esgarrifava mirar-se al mirall.
Diuen que si dues persones mosseguen la mateixa poma embruixada, podran sentir amb el cos de l'altre durant tota una nit.
Cada una de les mans que t’han tocat han deixat impregnada la pell amb el seu encant. Formen part de la teva forma de sentir.
Encara que tinguem convidats, no em puc permetre passar una nit sense sentir-te.