I la pequinesa Tao Ye fent dels seus ballarins soldats no binaris amb una sincronia i geometria precisa en la 1a peça, per rematar-ho amb una 2a que juga des del terra i sense cap música que no surti de les goles dels ballarins a un aparent caos que en realitat potser és més marcial que el primer.

Zora Snake presentant un Camerun tan contemporani, com atàvic, ballant fins i tot amb l’esquena i denunciant la desforestació de la selva de les comunitats indígenes.

La influent Anne Teresa De Keersmaeker donant un mena de relleu en escena a un ballarí 40 anys més jove, amb la música del celestial Jacques Brel de base i ell, Solal Mariotte, jugant amb el passatges coreogràfics d’ella, de Rosas.

El "Theatre of dreams" de Hofesh Shechter és dansa, dansa i més dansa o moviment, moviment i més moviment. És enèrgic i es presenta en múltiples plans, gràcies a un joc incessant de telons. Això és autèntic ritme vibrant, tòpic que només usarem si veiem cossos agitar-se com els d'aquests ballarins.

Què? Heu anat al matines oficiat per l'Angélica Liddel? Als salms del "Seppuku" de Mishima declara voler "convertir el deliri en disciplina artística", que "els artistes volen destruir el món" i que "és subordinada, serventa, esclava de la bellesa". Aquesta matinada una mica així ens hem sentit.

La peça sud-coreana "Muljil" és sobretot una instal·lació performativa de magnetisme visual aquàtic innegable, amb la plasticitat de cossos i roba suspesos i balancejant-se, com el text. Els atrets per tancs d'aigua en escena al Grec, potser acabarem sospitant de la pròxima proposta així que arribi.

L'economia de personatges i diàlegs, contrastant amb la riquesa de l'escriptura. L'Eva Baltasar és això i a "Peixos" de nou. La trama que ja coneixes, la de l'amor tòxic, com no te l'han escrit. L'autodestrucció s'aconsegueix amb substàncies, també amb persones, fins i tot, amb el reflex de la teva.

Jovanotti o un dels artistes que millor encarna l'esperit del Cruïlla. Bon dilluns!

Si el teu negociat és el pop-rock a un nivell internacional o de primera divisió estatal i ets un home menor de 30-40 anys, a aquestes alçades t'has de treballar les actuacions. Primer, perquè la majoria de dones coetànies ho fan i perquè Byrne amb 74 fa aquests imaginatius recitals coreogràfics.

A l'expo Esther Boix, "Un món en lluita", als Volart veus a través de la pintura què suposava enmig del franquisme sortir d'aquí. Amb un sol any a Milà va tornar aquí sent una altra, més lliure i valenta per fer pintar gairebé manifestos. Una altra dona artista reparada. La nostra O'Keeffe. S'acaba!

L'expectativa dels espectadors barcelonins amb l'"Ophelia’s Got Talent" de la Holzinger podia ser vista com a "provinciana", esperant la gran fita escènica disruptiva europea, però la recepció ha acabat sent crítica. Els provincians ara i aquí són governants encara encegats amb grans esdeveniments.

El concert de Tokischa a la balança: Per un cantó tens artista d'un sol àlbum i llista interminable de col·labos de 1a (el seu nom és sinònim de feat.) que es presenta sola, solíssima en escena. Per l’altra, que veus en sala algú tan festivejable com ella en plena temporada i amb un públic de 10.

Sempre a l'equip Moukhles, la solvència davant de tot, l'actriu dels registres il·limitats fins a fer-la difícil de reconèixer en "L’òpera de tres rals" maquillada i expressionista. Deliciós aquest "Duet de la gelosia" amb la Mingueza i l'orquestra al fossat del Grec! I Bernadí insolvent tampoc mai.

A la joventut té categoria d'època d'extrems. Res li té d'envejar una quarantena en crisi. L'Aina Clotet ho il·lustra a "Viva" anant del drama i el pes, a la lleugeresa i la comicitat. Sovint sents: el càncer s'ha de tractar amb elegància. Millor amb naturalitat, com fa ella amb mastectomia inclosa.

És inevitable anar al concert de Mike D i no buscar-ne l'edat? Si tornes als escenaris als 60, fes-ho com ell, sostenint energia i vitalitat. Amb el retrofuturisme que actualitza sonorament el llegat dels Beastie Boys. Presenta una cançó nova "It's Time" dient: No time like the present. L'actitud!

"Backrooms" és instal·lació artística. El que veus a la pantalla i el que filmen. De Piranesi i Escher, fins Lynch, "Severance" i els Peeping Tom amb gramàtica i glitches d'internet, d'aparença dels 90, amb un mal tan actual com l'angoixa. Atrapat al no-lloc, epítom del no-arrelat. I Renate, sempre!

"La vie secrète des vieux" d'El Khatib Zirlib diu tractar el tema de l’amor (per tant, del dol) i el sexe a l’última etapa vital. I això últim hi destaca, la sexualitat relatada amb desinhibició. Apuntem tots que el dire explica que l'únic que preocupava als protas és que no ho sabessin els fills.

Amb el "Chroniques" els Peeping Tom tornen als límits de la realitat i de la física (dels cossos dels ballarins). El que el cine resol amb efectes, aquí es fa amb imaginació + entrenament i passa davant del teu, en un escenari palpable. Surrealisme i slapstick es disloquen de nou, en un TNC fosc.

Dives pop ballables i un senyor gran que per moments conserva la veu de quan tenia 27 anys.

Dos dels discos que més hem gastat l'últim any, el de Geese i l'Oklu en directe al Primavera Sound amb una capa extra d'èpica, d'una pluja ventosa.

Destruir sistema des de dins, és tan benintencionat, com massa sovint il·lusori. Kristoffer Borgli sí aconsegueix dinamitar el sistema de la romcom. El sistèmics Zendaya i Pattinson en són còmplices, inquietant-te des del minut 1 i amb una cama a la sàtira i l'altra al drama. Mala llet de la bona.

Estrictament les fotografies immortalitzen un moment, per això se'ls hi diu instantànies. Hi ha molts fotògrafs que s'agafen a això i d'altres, com Walker Evans, que més aviat capturen una època, una ànima. America was humble and poor before podria resumir la seva exposició, que és fugaç i s'acaba.

Ni mig normal. Des de que vam veure Bad Bunny en directe fa 7 anys l'hem seguit amb molt atenció i encara no m'ho explico. Quina devoció, quina festassa!

Els protes d'en Pau Valls a "La cita" els pot compartir amb Kaurismäki i les seves peripècies atzaroses amb els Coen. El seu estil és nord-americà més net, la lluminositat, però, em fa l’efecte de mediterraneïtat. Salts temporals en què el color hi és protagonista i són un tothom té els seus motius.

"Pare nostre que estàs en el sostre" és la versió desencadenada de la Charlie Pee. Ho deixa anar tot, t'ho diu tot. Sexe, drogues i rock&roll, insomni i ralladura monetitzats. Oportuníssim que faci el monòleg els dissabtes a la nit, tractant-se d'una hora golfa. Les pringades riuran i triomfaran.

En Bad Bunny fa 7 anys que no venia per aquí. L'última vegada que va actuar va ser al Sónar 2019 (preCovid). En aquella ocasió, com a rei del reggaeton, no ens va deixar veure-li la cara. Avui diria que sí que la mostrarà, ara ja com a rei del pop.

El penis torçat de "DTF St. Louis" té tanta comicitat fosca, com força dramàtica. Així de singular és una sèrie de guió magistral amb fragmentació cronològica, que sembla que va de "whodunnit" i al final el que vol respondre és fins a on pot arribar la bondat en edat madura, quan la vida es retorça.

Atenció al mètode de protesta que han fet avui els docents. Han bloquejat accés a la Sagrada Família. No han afectat altres treballadors, sinó a turistes amb la idea que "no s'ha d'invertir tant en turisme i s'ha d'invertir en educació". Diria que a molts altres sectors se la poden fer seva, també.

"Resurrection" és exuberant, desaforada, aclaparadora i fins exhibicionista. Aquesta poesia onírica de colors, llums i ombres feta pel·lícula monumental, també, constata el poder econòmic de la Xina, amb recursos generosos al fons perdut creatiu. I que Bi Gan és el Freud dels somnis dels cinèfils.

La concentració d'energia femenina del muntatge "El Firmament" és lluminosa. En el text de Kirkwood el pas del cometa Halley hi té protagonisme i la reunió de les 13 dones, a les quals se'ls cedeix un poder molt concret, és igualment fugaç i radiant. Les 13 despleguen força, ràbia i caràcter propi.